dissabte, 22 d’octubre de 2016

‘Les mateixes estrelles’. És una història d’amistat, de solidaritat i d’amor.

21457441072_0a5212d85e_m
A la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, els dilluns a les 3.30 de la tarda, llegirem i comentarem de tot el que vulgueu del llibre ‘Les mateixes estrelles’, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.
L’Anna Pérez, la nostra bibliotecària, ha proposat aquesta història per tal d’incitar a la conversa i el debat a partir de la lectura d’una història real. A ’Les Mateixes Estrelles’ trobem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor.
La trama es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939, Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el Winnipeg.
Teresa, la protagonista de la nostra història, serà, amb la seva filla Miranda, una de les persones que puja al vaixell amb l’esperança de trobar a Xile una vida millor, lluny de les crueltats de la guerra. ‘Les Mateixes Estrelles’ és una història de lluita, de guerra, però també de supervivència, d’esperança i d’amor, que retrata una època dura i difícil i l’afany d’una dona per oferir a la seva filla un futur.
Recordeu que ens hem de prendre aquesta història com un fet que ja ha passat i que tots desitgem que no torni a passar mai més.
f-2-1

A la novel·la hi trobarem Pablo Neruda, un gran poeta, i una excel·lent persona.

Una amiga meva, a qui anomenaré Montse, m’ha deixat per a tots vosaltres uns poemes de Pablo Neruda. Són poemes d’amor, però també d’una gran amistat, i solidaritat amb els refugiats. Tant de bo en els temps que vivim poguéssim dir al mateix d’altres països del món, en especial d’Europa.
La Montse (un nom així de senzill, com ella, perquè és una persona meravellosa, d’un tracte mot amable i molt proper sempre), us coneix pel que ens expliquen de vosaltres i també us segueix pel blog. El seu treball era d’infermera de persones malaltes de SiDA, càncer i altres malalties terminals.
Un petó molt gran de part d’ella, per sempre.

http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/neruda/

poema-a-la-amistad-de-pablo-neruda
I si voleu llegir els poemes, són aquests:
Soneto XlV
No estés lejos de mí un solo día, porque cómo,
porque, no sé decirlo, es largo el día,
y te estaré esperando como en las estaciones
cuando en alguna parte se durmieron los trenes.
No te vayas por una hora, porque entonces
en esa hora se juntan las gotas del desvelo
y tal vez todo el humo que anda buscando casa
venga a matar aún mi corazón perdido.
Ay, que no se quebrante tu silueta en la arena,
ay, que no vuelen tus párpados en la ausencia:
no te vayas por un minuto, bienamada,
porque en ese minuto te habrás ido tan lejos
que yo cruzaré toda la tierra preguntando
si volverás o si me dejarás muriendo.
(Pablo Neruda, 1959)
L’amistat s’ha de demostrar dia a dia. L’absència de la persona que estimes se sent amb tant dolor que sembla interminable, i això és el que expressa aquest trist poema d’amor que ens parla sobre la soledat. (És la meva petita aportació, Montse).
Poema XII
Para mi corazón basta tu pecho,
para tu libertad bastan mis alas.
Desde mi boca llegará hasta el cielo
lo que estaba dormido sobre tu alma.
Es en ti la ilusión de cada día.
Llegas como el rocío a las corolas.
Socavas el horizonte con tu ausencia.
Eternamente en fuga como la ola.
He dicho que cantabas en el viento
como los pinos y como los mástiles.
Como ellos eres alta y taciturna.
Y entristeces de pronto, como un viaje.
Acogedora como un viejo camino.
Te pueblan ecos y voces nostálgicas.
Yo desperté y a veces emigran y huyen
pájaros que dormían en tu alma.
L’absència de la persona amiga pot deixar-nos amb una sensació de buit que resulta molt difícil de transmetre, i el poeta intenta fer-ho amb els seus versos. (És la meva petita aportació, Montse).
Poema XX
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».
Aquest poema ens mostra el dolor per la pèrdua de l’estimada i la malenconia que se sent en evocar-la. Quan el poeta diu: «Puc escriure els versos més tristos aquesta nit» parla amb total propietat, ja que les circumstàncies que travessa li permeten la plena expressió dels seus sentiments; són una font per a la seva escriptura.
«Potser l’estimol». És que l’amor, malgrat que duri poc, pot mantenir-se en la ment dels exenamorats durant un temps llarg. Com ho creu el poeta: «És tan curt l’amor, i és tan llarg l’oblit».
Queda finalment dir que el record que l’estimada perduda suscita en la ment del poeta és aquell dolor que li permet escriure.
images
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Les mateixes estrelles "Camí de França"

les_mateixes_estrelles-nuria_marti_constans
Ara estava pensant amb el que diu l’Anna d’aquestes sessions que fem dedicades a la poesia sota el guiatge del Ramon Carreté. A mi també se’m fan molt interessants i agradables, i si sabés ser una mica poeta diria que el diàleg entre ells, els poetes, o els que en saben, sempre és fructífer. M’agrada tot sovint llegir-los en caure la tarda. No cal gaire estona. Agafar un llibre, obrir una pàgina a l’atzar i llegir uns minuts. D’aquesta forma, com si fos un joc, descobreixes poemes preciosos. Em direu que això són maneres capritxoses, i mai es coneix bé un poeta. Però també veus que mai podem arribar a saber-ho tot. Per això celebro tant el que sé com el que ignoro. Perquè tot el que no sabem ens està esperant per a ser descobert en qualsevol moment.
—Josep, fas cara de refredat.
—Doncs sí, Ignasi, ja veus: diria que comença la temporada, i espero que no sigui gaire llarga.
—Mercè, per molts anys: ahir va ser el teu sant.
—Abans d’ahir… — És cert, va ser abans-d’ahir; tens bona memòria. —El meu pare també. Té quatre anys menys que tu, és jove… —Té, uns caramels. —Moltes gràcies, Mercè!
—Bé, benvinguts a tots. Estem molt contents de poder estar tots junts de nou un altre cop, després de la tarda tan fantàstica que vam passar llegint i escoltant poesies amb el Ramon (que ja he sentit dir “Per què no ve?”).
Doncs no vindrà perquè ara ens dedicarem a llegir una novel·la tan curta com magnífica.
És de Lectura Fàcil, les que ens agraden perquè són molt amenes i semblen poemes per la manera que estan escrites. 
Comencem doncs la novel·la que avui m’agradaria presentar-vos.
Com sempre que llegim i comentem una història real com aquesta, us recordo que a “Les Mateixes Estrelles” trobarem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor. La trama, com haviem dit, es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola, entre els anys 1936 i 1939.
Si us sembla bé farem dues presentacions. La primera és la que llegireu vosaltres per començar el llibre, i la segona una altra que recordo molt (és d’un altre novel·la tan real com aquesta).
O al revés, com vulgueu.
Llegim. Lectura Fàcil – Número 4
“Les mateixes estrelles”, de Núria Martí Constans
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Presentació
Els anys que van de 1936 a 1939, a la primera meitat del segle XX, van ser molt difícils per als habitats de Catalunya i d’Espanya. Hi havia una guerra tan cruel i inhumana com totes les guerres. Enmig de la tragèdia, un poeta i polític d’Amèrica del Sud va dur cap a Xile, el seu país, més de 2.000 persones que havien fugit de la guerra. El poeta es deia Pablo Neruda i va ensenyar al món què era comprendre els altres i ser-hi a prop. Què era ajudar-los. Dit d’una altra manera, va ensenyar a tothom què era la solidaritat. L’any 2009 va fer setanta anys que el vaixell va sortir de port. Recordem-ho.
L’altre que us dic:
Bressol dels exiliats
“Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, s’adormia i ella l’escalfava amb
el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes d’aquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins a deixar-ne fora només el caparró. La sorra li feia de manta.
Però al cap d’uns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.
Després d’unes setmanes, a la barraca d’infermeria del camp vaig trobar la senyora Elisabeth; o, més ben dit, ella em va trobar a mi.
Em va proposar de parir en una maternitat situada a Elna, allà mateix, al Rosselló.
El dia que va néixer el meu fill a la sala de parts de la Maternitat, no em vaig poder reprimir les llàgrimes.
Tothom es pensava que plorava d’emoció, però només jo sabia que plorava pel nen enterrat a la sorra d’Argelers”.
Mercè Domènech (Portbou, 2004)
Del llibre “La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats”, d’Assumpta Montellà (2005)

“LES MATEIXES ESTRELLES”
refugiats-2
Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana.
17704001

1. CAMÍ DE FRANÇA
Eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.
Les cases s’ensorraven i els homes i les dones corrien esverats pels carrers, amb molta por i moltes llàgrimes. Hi havia flames i fum pertot arreu.
La Teresa i la seva filla Miranda s’havien refugiat a l’escola perquè casa seva només era un munt de runa. Ja no tenien família.
El pare de la Miranda s’havia mort feia dies en una batalla ferotge prop del riu Ebre. I els avis havien quedat enterrats sota les parets de la casa que s’havia enfonsat.
La Teresa i la Miranda, que només tenia vuit anys, estaven molt espantades. Assegudes a terra, sota una taula, s’abraçaven fort, tancaven els ulls i tremolaven. Només volien fugir.
Quan els avions van parar de tirar bombes, es van aixecar.
La Teresa va agafar la mà de la petita Miranda i totes dues van sortir al pati de l’escola. Es van posar a caminar de pressa cap a l’estació. —On anirem, mare? —va preguntar la Miranda. —Marxarem cap a França, el país veí, perquè allà no hi ha cap guerra —li va respondre la Teresa […]
[…] L’estació era pleníssima de gent i els trens estaven aturats a les vies amb les portes ben tancades.
[…] La mare, molt espantada, va pensar que si s’hi acostava, amb els cops i les empentes, la mà de la petita  li podia relliscar.[…]
—Hi anirem a peu. A tu ja t’agrada caminar, oi? —va dir la mare a la petita.
I la nena va fer que sí amb el cap sense dir res de res.
Van girar-se d’esquena ben tristes i van anar cap a la carretera.[…]



rambla-i-carrer-del-palau-figueres-1907
Rambla i carrer del Palau Figueres, 1907

una_peseta_consell_municipal_figueres_1937

Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Les mateixes estrelles (Comentem)

ffdf03e4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_7






Moltes vegades hem parlat que les guerres tenen un alt cost humà, social, econòmic i polític, però també patrimonial, perquè els arxius, els museus, les biblioteques, el patrimoni arquitectònic i les obres d’art també en poden ser víctimes. Aquest va ser el cas de la Guerra Civil, en què es va destruir un patrimoni molt valuós pertot arreu.
Ara parlem d’una família destruïda. Només ens queda una mare i filla soles, i intentant fugir com puguin cap a un altre país.
La mare ha de prendre una decisió. Són a l’estació i voldrien agafar un tren per anar-se’n. Ja veieu que tenen dues possibilitats: o agafar el tren amb tota mena de perills, o anar caminant passi el que passi.
Cadascú de vosaltres ha donat la seva opinió sobre què han fet la Teresa i la Miranda, mare i filla. Penso que els vostres comentaris són excel·lents, expressen molt bé tot el que comporta una emigració com aquella. I com diu l’Enric, tampoc sabien quin tracte rebrien quan arribessin a França, tant si era amb tren com a peu.
L’Enric i en Roger han llegit moltes coses sobre situacions semblants. No vull deixar passar l’oportunitat de dir que en Jordi, de matemàtiques, en sap molt, però de camins i pobles que ens duguin fins a França també.
(Ep! i una altra cosa: vaig publicar un post aquest estiu dedicat al Jordi posant-li el problema del gra de blat en un joc d’escacs.
Dóna com a resultat 18.446.744.073.709.551.615. Divuit trilions 446.744 bilions 73.709 milions 551.615. I en Jordi ha dit que faltava poc per arribar als divuit (18) trilions i mig, i que acabava en 600. Felicitats!)
La qüestió és que mare i filla van caminar hores i hores fins que van arribar a la frontera molt cansades,amb els peus molls i les mans gelades. Les mantes no servien de gran cosa. També tenien molta gana.ffdf03e4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_8
Ara ve allò que dèieu. Esperaven que a França les rebrien amb els braços oberts, però els policies francesos no deixaven passar ningú. I ara, què faran?
Per cert, comentem amb l’Anna (la vostra monitora) i també amb l’Anna (la nostra bibliotecària) que teniu tots un gran nivell llegint, i personalment veig que heu agafat molta afició a aquesta història.
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Les mateixes estrelles (Tercer capítol)

masia
Quan es va fer de nit, la policia francesa va deixar passar amb mala cara les dones i criatures. La Teresa i la Miranda van caminar sense saber on anaven. Al final van veure allà lluny una casa molt gran.
dibujo-bombardeos-guerra-civil-espanola_ediima20141013_0645_6
                     Dibuix d’un nen que recull bombardejos durant la Guerra Civil espanyola
La família que hi vivia els va acollir. Era una gent extraordinària. Tenien una filla de l’edat de la Miranda, i es van fer molt amigues. Un dia la Teresa els va fer una nina amb trossos de roba, dos botons perquè semblessin els ulls i fil de llana per als cabells. A dins de la nina ho va omplir amb palla. La Miranda era feliç, però la mare cada dia que passava veia el futur amb més preocupació. No podien tornar a casa seva perquè hi havia l’enemic, i era impossible quedar-se per sempre a França.
campos-en-francia
ffdf03e4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_5-1
Mapa dels camps de concentració,  i foto dels refugiats pels carrers de Cotlliure
Ara parem un moment de llegir i comentem una mica més tot el que ha passat fins aquest moment.
—Sabeu alguna cosa de la Guerra Civil espanyola?
—Heu anat alguna vegada als Pirineus? I com són?
—La imatge de la portada, què us suggereix? (1. Soledat. 2. Esperança.3. Felicitat. 4. Res).
—Què passa a l’estació?
—Què els va oferir per menjar la pagesa la primera nit?
—Com era la relació de la Miranda amb la Sara?
—Què va fer la Teresa per a les nenes?
—Què et sembla el llibre fins ara? (1. T’agrada? 2. Es fa llarg? 3. Es fa molt pesat?).
—I la mida de la lletra? (1. Està bé. 2. No la pots llegir. 3. T’és igual.)
—Què va llegir la mare de la Miranda al diari de l’estanc?
—Qui era Pablo Neruda?
Molt bé; si us sembla, podem continuar. Mercè, et toca a tu. T’agrada?
—Sí.
winnipeg_neruda1
El President xilè Pedro Aguirre va donar suport a aquesta iniciativa del poeta. Una hospitalitat en el moment més dramàtic, que va cimentar la solidaritat entre els dos pobles.
3. UN VAIXELL RUMB A XILE
Un dia, la Teresa va acompanyar la Maria Bertrand a buscar arròs i farina al poble. Van entrar en un estanc, a comprar tabac per al senyor Bertrand. La Teresa va poder donar un cop d’ull als diaris.
Deien que es preparava una altra guerra a Europa i que França estava en perill. Això encara la va amoïnar més […]
[…] També va poder llegir una notícia molt curta, que era a la primera plana.
Un poeta de Xile, un país d’Amèrica del Sud, havia arribat a França. Es deia Pablo Neruda […]
Lectura Fàcil. Pág, 21 i 25
Aquest poeta i polític xilè volia ajudar els refugiats de la guerra d’Espanya […]
—Miranda, aquest vaixell ens durà a Xile
La Miranda feia que sí amb el cap, com si no entengués res. Però per primer cop va somriure, va estrènyer la nina contra el seu pit i la cara se li va il·luminar d’esperança.
—Gràcies, Mercè.
—Un moment si us plau. Ja que parlem de Neruda us explico més ampliat que abans qui era i què va fer.
Pablo Neruda des de l’any 1927 exercia la seva carrera de diplomàtic. Arribà a ser cònsol en diverses ciutats com Singapur, Sri Lanka o Madrid, on va conèixer personatges com García Lorca o Rafael Alberti.
Quan esclatà la Guerra Civil espanyola l’any 1936 i fou assassinat Lorca, es comprometé fermament amb la causa republicana, especialment des de París, on va ser nomenat cònsol especial per a la immigració espanyola pel president de Xile, Pedro Aguirre Cerdá. Neruda fou l’artífex del viatge del Winnipeg a Xile i del trasllat de més de 2.000 refugiats espanyols a aquell país.
Plantejà la seva agosarada proposta al president Aguirre en un moment crític, ja que la zona central de Xile acabava de ser assolada per un terratrèmol i la Segona Guerra Mundial estava a punt d’esclatar. Ell i la seva esposa,Delia del Carril, es van encarregar de fer la selecció de persones que demanaven ser traslladades a Xile des de l’ambaixada del seu país a París, juntament amb el SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols), òrgan del govern republicà a l’exili promogut per Negrín amb l’objectiu d’ajudar els refugiats amb l’aportació de subsidis i organitzar el seu trasllat .winnipegs-trip
a d’altrespaïsos
El vaixell Winnipeg havia estat construït el 1918, a les drassanes Atéliers et Chantiers de France a Le Havre, i era propietat de la Compagnie Générale Transatlantique. Quan Neruda va contractar-lo, l’any 1939, el Winnipeg cobria la línia Marsella -costes d’Àfrica amb una tripulació de 20 persones. Amb anterioritat a l’odissea xilena, el Winnipeg havia traslladat ja un bon nombre de refugiats des del port d’Alacant fins a Orà a principis del mes de març de 1939.
En el petit port de Trompeloup-Paillac, prop de Bordeus, les bodegues del Winnipeg es van habilitar amb fileres de lliteres per donar cabuda a 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens. Un cop efectuades les oportunes verificacions burocràtiques i després de passar un examen mèdic i ser vacunats, la matinada del divendres 4 d’agost de 1939, els tripulants embarcaven en el vaixell per ser traslladats a Valparaíso (Xile).
Un mes va durar el viatge entre Trompeloup i Valparaíso a través d’un oceà Atlàntic infestat de submarins alemanys. El 15 d’agost el Winnipeg travessà el canal de Panamà i el dia 2 de setembre de 1939 arribà al port xilè de Valparaíso després d’haver fet escala a Àfrica, on ja havien desembarcat alguns dels refugiats per iniciar una nova vida.

A Valparaíso van ser rebuts per diverses autoritats xilenes, representants del govern i membres del Comitè Xilè d’Ajuda als Refugiats Espanyols.
Uns 1.200 van ser conduïts en tren des de l’estació Mapocho fins a Santiago, on els esperava gran part de la població xilena, que els preparà una rebuda triomfal.
D’aquella gesta solidària el poeta Neruda va compondre el poema “Misión de amor” publicat en la seva obra “Memorial de Isla Negra”, del qual reproduïm aquest fragment:
“Que la crítica borre toda mi poesía, si quiere, pero que no se olvide nunca este poema que hoy recuerdo:”
Misión de amor
Yo los puse en mi barco.
Era de día y Francia
su vestido de lujo
de cada día tuvo aquella vez,
fue
la misma claridad de vino y aire
su ropaje de diosa forestal.
Mi navío esperaba
con su remoto nombre “Winnipeg”
Pero mis españoles no venían
de Versalles,
del baile plateado,
de las viejas alfombras de amaranto,
de las copas que trinan
con el vino,
no, de allí no venían,
no, de allí no venían.
De más lejos,
de campos de prisiones,
de las arenas negras
del Sahara,
de ásperos escondrijos
donde yacieron
hambrientos y desnudos,
allí a mi barco claro,
al navío en el mar, a la esperanza
acudieron llamados uno a uno
por mí, desde sus cárceles,
desde las fortalezas
de Francia tambaleante
por mi boca llamados
acudieron,
Saavedra, dije, y vino el albañil,
Zúñiga, dije, y allí estaba,
Roces, llamé, y llegó con severa sonrisa,
grité, Alberti! y con manos de cuarzo
acudió la poesía.
Labriegos, carpinteros,
pescadores,
torneros, maquinistas,
alfareros, curtidores:
se iba poblando el barco
que partía a mi patria.
Yo sentía en los dedos
las semillas
de España
que rescaté yo mismo y esparcí
sobre el mar, dirigidas
a la paz
de las praderas.
Acto conmemorativo a 10 años del fallecimiento de Pablo Neruda
Grabación en vivo desde el Teatro Caupolicán en Santiago de Chile
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Les mateixes estrelles (Quart )



 Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Mecanoscrit del segon origen. Versió de Núria Martí Constans

    MANUEL DE PEDROLO                           MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN                                       Versió de Núria Mart...