Hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil, a través de la poesia.

imatge2
Aquest dilluns 19 de setembre hem iniciat el curs 2016-2017 del Club de lectura fàcil. En aquest primer dia, hem volgut celebrar la Diada de l’Onze de setembre a través de la poesia. Amb aquesta finalitat amb l’ajuda del Ramon Carreté hem seleccionat poemes de diversos autors i diverses èpoques de caràcter patriòtic. La lectura de cada poema ha anat precedida d’una introducció per part del Ramon del poeta, l’època i el context temàtica de cadascun
Una aproximació a la poesia de la mà del Ramon que, com sempre, ens ha ajudat a estimar-la més.

L’Antologia dels poemes recitats va ser aquesta.
els_segadors-e1470310266204-960x198
a / Precedents-Els Segadors (1640) [fragment]
Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:
 Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra. —
Contra tots els catalans, ja ho veieu quina n’han feta!
Seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes.
Una església n’han cremat que Santa Coloma es deia.
Mataren un sacerdot mentre que la missa deia.
Cremen albes i casulles, i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament, que alabat sia per sempre.
Mataren un cavaller a la porta de l’església,
donLluís de Furrià, i els àngels li van fer festa.
Lo pa que no era blanc, deien que era massa negre:
i el donaven als cavalls sols per assolar la terra.(…)
A presencia dels parents deshonraven les donzelles.
I mataven els seus parents si del mal donaven queixa.
En donen part al virrei del mal que aquells soldats feien:
Llicència els n’he donat jo, molta més se’n poden pendre (…)
els_segadors_-_himno_catalan_disc_70rpm
Disc de goma laca (disc de pedra de 70 rpm) amb Els Segadors.Museu de la Música de Barcelona.
 b/ La guerra de Successió (1700-1740)
46877967
De tots és sabut que el Fossar de les Moreres és una plaça de la ciutat de Barcelona, adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar que va ser l’indret on foren enterrats molts dels defensors caiguts durant els més de 13 mesos de setge de 1714 en el marc de la Guerra de Successió, i especialment durant l’atac final planejat pel Duc de Berwick.
El total de baixes catalanes durant el setge a la ciutat de Barcelona s’ha estimat en unes 6.850 persones (i les borbòniques prop de les 15.000) entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714. També es calcula que durant el setge van caure sobre Barcelona unes 30.068 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i van malmetre molt un altre terç.
Així doncs, al fossar de les Moreres cada 11 de setembre, considerada Diada Nacional de Catalunya en utilitzar el setge de Barcelona com a símbol de resistència del poble de Catalunya en defensa del país, es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d’Espanya.
Al fons de la plaça hi ha una placa de marbre posada el 1915 pel Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers on hi ha inscrit el text següent:
“Al fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor.”
Exacte, és un fragment del poema original de Frederic Soler, Pitarra, en commemoració de l’heroica resistència barcelonina, versos que també es reprodueixen des del 2001 al peveter d’Alfons Viaplana, a l’extrem superior del qual sempre hi crema una flama, símbol de l’etern homenatge als defensors de Catalunya. Però, em podríeu dir com continua el poema? Segurament la gran majoria no, tot i conèixer aquests versos, sovint és un poema força desconegut, i com crec que s’hauria de conèixer… aquí el teniu!
Serafí Pitarra (Frederic Soler, 1839-1895
El fossar de les moreres [fragment]
—Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor. —
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en el fossar,
quan Barcelona sentia
que l’anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
—Ell los mata i jo els enterro –
lo fosser deia, enfondint.[…]
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
– Jo – el nin deia – porto el meu! –
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se’ls sentia mormolar:
– Al fossar de les moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.[…]
c/ Poemes catalanistes de referents posteriors
pi3
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Lo pi de les branques [fragment]
Lo Campllong té com un bres dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel una cúpula de rama que fa ombra
a tot lo pla com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls i en son èxtasis exclama: […]
—He somiat que era gran i d’un bell país monarca, d’un bell país com aquest,
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques:
foren tres regnes en un, ma corona els coronava. […]
Preguem que sia aqueix pi l’arbre sagrat de la Pàtria.
Joan Maragall (1860-1911)
                                   Oda a Espanya  (Vídeos, Dia de la Poesia catalana a Internet. 17 març)
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? –No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
COMENTARI
Catalunya parla a Espanya en català. Li recorda que Espanya ha perdut les glòries i l’honor del passat.
Reflexió sobre la mort inútil dels soldats en el front cubà: per què matar, si la sang és vida? Crida a Espanya perquè se salvi (modernització). Comiat d’Espanya davant la seva incomprensió secular. Aquesta obra fa referència a la crisi colonial generada arran de la guerra de Cuba. Es mostra la posició de Maragall, i dels catalans, favorable a un canvi i regeneració de la política paralitzadora del govern de la Restauració.
Joan Salvat – Papasseit (1894-1924)
joan-salvat-papasseit
Visió del Guadarrama
Serra ferrenya i aspra!
D’aquí on ara la veig
sembla un rei castellà
que jagués
amb l’espasa al costat
sota mantell d’ermini.
Sembla un rei i un gegant,
però jeu.
Té un abís als seus peus
de terra calcigada.
Castella, el Guadarrama!
Posta d’or,
però posta segura
d’un sol que haveu sigut!
Dormiu la vostra sort!
Deixeu pas
als hispans que ara avancen!
Catalans, tots en peu!
L’Escorial deixem-los per trofeu!
Que ara serem nosaltres
qui plantarà les tendes.
De tant pecar, el rei jeu.
[De Les conspiracions, 1922]
Salvat, malalt de tuberculosi, va estar uns mesos internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla (Madrid). Tenia 28 anys. A La Fuenfría va escriure Les conspiracions, un llibre d’exaltació catalanista, en què exhorta la seva pàtria a deseixir-se de Castella, «terra de Terços petjadors de lleis», per a la qual demana: «Senyor, deixeu a aquestes terres / la comprensió i l’amor que els cal». Defineix Castella com «jou i malvestat […], soberga en el mal […] i vol dominar». Invoca els pobles ibèrics que hi estan sotmesos: «Pobles de la Ibèria, / i gallecs / i èuscars! […] / —si ens donem les mans— / si ara ens domenyava / ja no hi tornarà». I acaba el recull amb un vers que diu «mil sagetes al vent que clamen llibertat.»
13-escalera-ppal
Des de La Fuenfría escrivia a la seva germana Núria: «Em deixen tantes hores aquí, barrina que barrina… Jo, per no perdre el temps, he conspirat». Però la malaltia el va portar a altres sanatoris, a Andorra i a la Catalunya Nord. Finalment, el 1924, amb només trenta anys, després d’haver vist morir la seva filla petita, de 2 anys, i deixant dona i una filla de cinc, va morir a Barcelona qui havia escrit: Res no és mesquí, Nocturn per a acordió, L’ofici que més m’agrada i Tot l’enyor de demà: «Vosaltres restareu / per veure el bo que és tot: / i la Vida / i la Mort».
img_9576
El monument a Salvat-Papasseit del Moll de la Fusta és de Robert Krier (1992)
entrada-principal-recorte-2
Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)
11.4.1983 - JOAN OL
11.4.1983 – JOAN OLIVER, PERE QUART – Foto: Ferran Sendra
Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya,
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança,
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res».
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.


Salvador Espriu (1913-1985)
descarga
Assaig de càntic en el temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»;
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu (1913-1985)
Salvador Espriu (1913-1985)
Inici de càntic en el temple
                           A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
                                    Homenatge a Salvat-Papasseit.
Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues».
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble».
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.


Comentaris