dijous, 20 d’octubre de 2016

La puntuació és una tècnica, una tècnica de precisió.

descarga

 Hola, Joan Anton.
Sobre les curtes però molt interessants converses que hem tingut, últimament m’havies demanat si coneixia alguna novel·la de Manuel de Pedrolo, que igual que altres escriptors escrivissin sense puntuar. No n’he trobat cap que hagi escrit d’aquesta manera, però si moltes coses iguals o semblant d’altres escriptors.
I m’agradaria a través d’aquest post continuar la magnífica conversa que vam començar fa molt de temps a la biblioteca d’aquí Balsareny, i que últimament encara en parlàvem l’altre dia que van vindre a saludar-vos. I en una sala del vostre Centre, l’Anna Pérez, la vostra monitora, ens explicava amb detall tot el que fa referència a Ampans

Per començar voldria dir-te que els teus coneixements de Literatura van molt més lluny que no pas els meus, per tant si moltes coses que escric ja les coneixes no em sabrà cap greu que les passis de llarg, perquè no se’t facin avorrides, i m’ho pots dir si vols.
El que sí que faig una mica llarg són els fragments de “Las puertas del paraíso” de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, i  En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. (Només els poso per si els vols copiar i guardar, perquè a tu t’agraden).
Sé que la narrativa del segle XX són molts els escriptors que en han fet molts experiments amb els signes de puntuació
—Entre altres, per exemple “El otoño del patriarca”, de Gabriel García Márquez, o “La boca”, de José Carlos Somoza“— i  que fins i tot  han incorporat determinats usos a la seva escriptura com pinzellades del seu estil, com bé deies del que feia Saramago—. El novel·lista portuguès feia servir el punt com una petita mesura.
Samuel Beckett va escriure un llibre de 80 pàgines sense cap signe de puntuació. el lector que, amb la seva imaginació, puntuarà el text. Per la seva part,   Camilo José Cela va escriure “Cristo versus Arizona” fent servir un sol punt, i això convertirà la seva novel·la en una llarga oració de més de cent pàgines.
Em vas parlar, sobretot, de l’escriptor polonès Jerzy Andrzejewski, que va publicar, l’any 1962. la novel·la “Las puertas del Paraíso” només amb dues frases.
En aquesta obra és on deies que hi ha  la frase més llarga de la literatura. La primera d’aquestes frases eren unes 40.000 paraules,  entre les quals el lector no trobarà cap signe de puntuació
Aquí et deixo un fragment:
Las puertas del paraíso (fragmento)
” Tenía poco más o menos tu edad, posiblemente un poco más, cuando comencé a realizar el sueño de mi infancia, cuando el más querido de mis sueños comenzó a tomar vida, todos los días, primero a medida que atravesábamos los países extranjeros en dirección al oriente, después mientras bogábamos en las galeras de los venecianos por los mares orientales, me acercaba a la tumba de Jesús que esperaba de nosotros su liberación, no sabía entonces, ni siquiera en esa noche de primavera, cuando vestidos con el manto blanco de los cruzados, nosotros, caballeros de Cristo, llegamos a los muros potentes y a los bastiones de Constantinopla, en lugar de dirigirnos a los muros de Jerusalén, y asaltamos una ciudad cristiana, llevando dentro de sus muros la violencia, el fuego y la destrucción, en vez de asaltar los muros y bastiones de Jerusalén, aún aquella noche terrible de perjurio en que triunfó nuestra sed de conquista y de rapiña, aún perdida aquella noche en que Cristo fue traicionado, mientras iba al asalto como los otros caballeros, no sabía que iba a privarme hasta el último aliento de esa meta suprema y única de mi vida y que sin ganar nada lo había perdido todo, aquella noche mis manos, hasta entonces inocentes, cesaron de serlo, contaminadas con la sangre que habían derramado, pero antes de que aquella infame noche de traición terminase, aquella noche de perjurio y de crímenes, iluminada sólo por los incendios, colmada de gritos de mujeres y lamentos de moribundos, antes de que las luces del alba se levantasen sobre aquel abismo de iniquidad y de sufrimientos, yo había finalmente comprendido que no era con la infracción de las leyes humanas y divinas, no con la sangre inocente empapando nuestras espadas, no mientras en el corazón abrigásemos deseos oscuros e inconfesables, sino que sólo los armados de inocencia y puros de corazón podrían alcanzar las puertas de Jerusalén para verlas abrirse frente a quienes son más próximos a Cristo, sepultado en su tumba solitaria. “
Després de 180 pàgines,
Quan el llibre està a punt d’acabar, trobarem la segona frase, que està formada per una sola línia. Parla d’un fet històric: “ la Cruzada de los Niños”.   
Està escrit amb multitud de monòlegs entrelligats.
 Un altre que pot ser que coneguis, és: En busca del tiempo perdido” de Marcel Proust. Jo d’ell no he llegit res, però fa uns anys un senyor que l’havia llegit m’explicava que “En busca del tiempo perdido” és la manera artística en què Marcel Proust (1871-1922) ens recorda que tot s’acaba.
I com a pròleg el següent passatge
 “[…] para dar a conocer la verdad no es necesario decirla, y quizá podamos captarla con mayor certidumbre, sin necesidad de esperar a las palabras y sin siquiera tenerlas mínimamente en cuenta, en mil señales externas e incluso en determinados fenómenos invisibles, que son, en el mundo de los caracteres, lo mismo que los cambios atmosféricos en la naturaleza física. Quizá podría haberlo sospechado, pues yo mismo, a la sazón, solía decir a menudo cosas totalmente ajenas a la verdad, mientras la daba a conocer mediante tantísimas confidencias involuntarias de mi cuerpo y de mis actos”. (Del volumen III de ‘En busca del tiempo perdido’)
 Em feia memòria aquest senyor que l’explicava que eren 7 volums, i no recordo quantes pàgines, però clar, eren moltes perquè per qualsevol cosa en necessitava moltes d’elles..
Però pot ser que el que més faci atabalar sigui l’extensió de moltes de les seves frases, sense cap punt. Podrien dir que no ens deixa respirar. La més llarga de totes elles la trobem concretament  en el cinquè volum, i té una longitud de quasi quatre metres.
Si tu has llegit Proust, ja saps que s’ha de llegir amb molta calma.
Doncs Joan Anton, ja saps, agafa molt d’aire que aquí et deixo la frase en qüestió:
Uf.
Moltes gràcies per llegir-me.
Bon estiu!
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos d’Internet i Viquipèdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Mecanoscrit del segon origen. Versió de Núria Martí Constans

    MANUEL DE PEDROLO                           MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN                                       Versió de Núria Mart...