dissabte, 22 d’octubre de 2016

‘Les mateixes estrelles’. És una història d’amistat, de solidaritat i d’amor.

21457441072_0a5212d85e_m
A la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, els dilluns a les 3.30 de la tarda, llegirem i comentarem de tot el que vulgueu del llibre ‘Les mateixes estrelles’, de Núria Martí Constans. Serà, com és habitual, amb el llibre de Lectura Fàcil.
L’Anna Pérez, la nostra bibliotecària, ha proposat aquesta història per tal d’incitar a la conversa i el debat a partir de la lectura d’una història real. A ’Les Mateixes Estrelles’ trobem una novel·la emocionant i tendra que reflexiona sobre la necessitat de superar, sense oblidar, aquells fets que ens han fet mal i que no ens deixen continuar endavant sense l’amor.
La trama es basa en un fet històric real que va marcar la vida de moltes persones a les darreries de la Guerra Civil espanyola: l’any 1939, Pablo Neruda va dur a Xile més de 2.000 persones que fugien de la Guerra Civil espanyola a bord d’un vaixell, el Winnipeg.
Teresa, la protagonista de la nostra història, serà, amb la seva filla Miranda, una de les persones que puja al vaixell amb l’esperança de trobar a Xile una vida millor, lluny de les crueltats de la guerra. ‘Les Mateixes Estrelles’ és una història de lluita, de guerra, però també de supervivència, d’esperança i d’amor, que retrata una època dura i difícil i l’afany d’una dona per oferir a la seva filla un futur.
Recordeu que ens hem de prendre aquesta història com un fet que ja ha passat i que tots desitgem que no torni a passar mai més.
f-2-1

A la novel·la hi trobarem Pablo Neruda, un gran poeta, i una excel·lent persona.

Una amiga meva, a qui anomenaré Montse, m’ha deixat per a tots vosaltres uns poemes de Pablo Neruda. Són poemes d’amor, però també d’una gran amistat, i solidaritat amb els refugiats. Tant de bo en els temps que vivim poguéssim dir al mateix d’altres països del món, en especial d’Europa.
La Montse (un nom així de senzill, com ella, perquè és una persona meravellosa, d’un tracte mot amable i molt proper sempre), us coneix pel que ens expliquen de vosaltres i també us segueix pel blog. El seu treball era d’infermera de persones malaltes de SiDA, càncer i altres malalties terminals.
Un petó molt gran de part d’ella, per sempre.

http://cvc.cervantes.es/literatura/escritores/neruda/

poema-a-la-amistad-de-pablo-neruda
I si voleu llegir els poemes, són aquests:
Soneto XlV
No estés lejos de mí un solo día, porque cómo,
porque, no sé decirlo, es largo el día,
y te estaré esperando como en las estaciones
cuando en alguna parte se durmieron los trenes.
No te vayas por una hora, porque entonces
en esa hora se juntan las gotas del desvelo
y tal vez todo el humo que anda buscando casa
venga a matar aún mi corazón perdido.
Ay, que no se quebrante tu silueta en la arena,
ay, que no vuelen tus párpados en la ausencia:
no te vayas por un minuto, bienamada,
porque en ese minuto te habrás ido tan lejos
que yo cruzaré toda la tierra preguntando
si volverás o si me dejarás muriendo.
(Pablo Neruda, 1959)
L’amistat s’ha de demostrar dia a dia. L’absència de la persona que estimes se sent amb tant dolor que sembla interminable, i això és el que expressa aquest trist poema d’amor que ens parla sobre la soledat. (És la meva petita aportació, Montse).
Poema XII
Para mi corazón basta tu pecho,
para tu libertad bastan mis alas.
Desde mi boca llegará hasta el cielo
lo que estaba dormido sobre tu alma.
Es en ti la ilusión de cada día.
Llegas como el rocío a las corolas.
Socavas el horizonte con tu ausencia.
Eternamente en fuga como la ola.
He dicho que cantabas en el viento
como los pinos y como los mástiles.
Como ellos eres alta y taciturna.
Y entristeces de pronto, como un viaje.
Acogedora como un viejo camino.
Te pueblan ecos y voces nostálgicas.
Yo desperté y a veces emigran y huyen
pájaros que dormían en tu alma.
L’absència de la persona amiga pot deixar-nos amb una sensació de buit que resulta molt difícil de transmetre, i el poeta intenta fer-ho amb els seus versos. (És la meva petita aportació, Montse).
Poema XX
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».
El viento de la noche gira en el cielo y canta.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.
En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.
Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.
Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.
Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.
Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.
La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.
De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.
Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.
Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.
Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».
Aquest poema ens mostra el dolor per la pèrdua de l’estimada i la malenconia que se sent en evocar-la. Quan el poeta diu: «Puc escriure els versos més tristos aquesta nit» parla amb total propietat, ja que les circumstàncies que travessa li permeten la plena expressió dels seus sentiments; són una font per a la seva escriptura.
«Potser l’estimol». És que l’amor, malgrat que duri poc, pot mantenir-se en la ment dels exenamorats durant un temps llarg. Com ho creu el poeta: «És tan curt l’amor, i és tan llarg l’oblit».
Queda finalment dir que el record que l’estimada perduda suscita en la ment del poeta és aquell dolor que li permet escriure.
images
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada