divendres, 21 d’octubre de 2016

Les mateixes estrelles (Tercer capítol)

masia
Quan es va fer de nit, la policia francesa va deixar passar amb mala cara les dones i criatures. La Teresa i la Miranda van caminar sense saber on anaven. Al final van veure allà lluny una casa molt gran.
dibujo-bombardeos-guerra-civil-espanola_ediima20141013_0645_6
                     Dibuix d’un nen que recull bombardejos durant la Guerra Civil espanyola
La família que hi vivia els va acollir. Era una gent extraordinària. Tenien una filla de l’edat de la Miranda, i es van fer molt amigues. Un dia la Teresa els va fer una nina amb trossos de roba, dos botons perquè semblessin els ulls i fil de llana per als cabells. A dins de la nina ho va omplir amb palla. La Miranda era feliç, però la mare cada dia que passava veia el futur amb més preocupació. No podien tornar a casa seva perquè hi havia l’enemic, i era impossible quedar-se per sempre a França.
campos-en-francia
ffdf03e4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_5-1
Mapa dels camps de concentració,  i foto dels refugiats pels carrers de Cotlliure
Ara parem un moment de llegir i comentem una mica més tot el que ha passat fins aquest moment.
—Sabeu alguna cosa de la Guerra Civil espanyola?
—Heu anat alguna vegada als Pirineus? I com són?
—La imatge de la portada, què us suggereix? (1. Soledat. 2. Esperança.3. Felicitat. 4. Res).
—Què passa a l’estació?
—Què els va oferir per menjar la pagesa la primera nit?
—Com era la relació de la Miranda amb la Sara?
—Què va fer la Teresa per a les nenes?
—Què et sembla el llibre fins ara? (1. T’agrada? 2. Es fa llarg? 3. Es fa molt pesat?).
—I la mida de la lletra? (1. Està bé. 2. No la pots llegir. 3. T’és igual.)
—Què va llegir la mare de la Miranda al diari de l’estanc?
—Qui era Pablo Neruda?
Molt bé; si us sembla, podem continuar. Mercè, et toca a tu. T’agrada?
—Sí.
winnipeg_neruda1
El President xilè Pedro Aguirre va donar suport a aquesta iniciativa del poeta. Una hospitalitat en el moment més dramàtic, que va cimentar la solidaritat entre els dos pobles.
3. UN VAIXELL RUMB A XILE
Un dia, la Teresa va acompanyar la Maria Bertrand a buscar arròs i farina al poble. Van entrar en un estanc, a comprar tabac per al senyor Bertrand. La Teresa va poder donar un cop d’ull als diaris.
Deien que es preparava una altra guerra a Europa i que França estava en perill. Això encara la va amoïnar més […]
[…] També va poder llegir una notícia molt curta, que era a la primera plana.
Un poeta de Xile, un país d’Amèrica del Sud, havia arribat a França. Es deia Pablo Neruda […]
Lectura Fàcil. Pág, 21 i 25
Aquest poeta i polític xilè volia ajudar els refugiats de la guerra d’Espanya […]
—Miranda, aquest vaixell ens durà a Xile
La Miranda feia que sí amb el cap, com si no entengués res. Però per primer cop va somriure, va estrènyer la nina contra el seu pit i la cara se li va il·luminar d’esperança.
—Gràcies, Mercè.
—Un moment si us plau. Ja que parlem de Neruda us explico més ampliat que abans qui era i què va fer.
Pablo Neruda des de l’any 1927 exercia la seva carrera de diplomàtic. Arribà a ser cònsol en diverses ciutats com Singapur, Sri Lanka o Madrid, on va conèixer personatges com García Lorca o Rafael Alberti.
Quan esclatà la Guerra Civil espanyola l’any 1936 i fou assassinat Lorca, es comprometé fermament amb la causa republicana, especialment des de París, on va ser nomenat cònsol especial per a la immigració espanyola pel president de Xile, Pedro Aguirre Cerdá. Neruda fou l’artífex del viatge del Winnipeg a Xile i del trasllat de més de 2.000 refugiats espanyols a aquell país.
Plantejà la seva agosarada proposta al president Aguirre en un moment crític, ja que la zona central de Xile acabava de ser assolada per un terratrèmol i la Segona Guerra Mundial estava a punt d’esclatar. Ell i la seva esposa,Delia del Carril, es van encarregar de fer la selecció de persones que demanaven ser traslladades a Xile des de l’ambaixada del seu país a París, juntament amb el SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols), òrgan del govern republicà a l’exili promogut per Negrín amb l’objectiu d’ajudar els refugiats amb l’aportació de subsidis i organitzar el seu trasllat .winnipegs-trip
a d’altrespaïsos
El vaixell Winnipeg havia estat construït el 1918, a les drassanes Atéliers et Chantiers de France a Le Havre, i era propietat de la Compagnie Générale Transatlantique. Quan Neruda va contractar-lo, l’any 1939, el Winnipeg cobria la línia Marsella -costes d’Àfrica amb una tripulació de 20 persones. Amb anterioritat a l’odissea xilena, el Winnipeg havia traslladat ja un bon nombre de refugiats des del port d’Alacant fins a Orà a principis del mes de març de 1939.
En el petit port de Trompeloup-Paillac, prop de Bordeus, les bodegues del Winnipeg es van habilitar amb fileres de lliteres per donar cabuda a 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens. Un cop efectuades les oportunes verificacions burocràtiques i després de passar un examen mèdic i ser vacunats, la matinada del divendres 4 d’agost de 1939, els tripulants embarcaven en el vaixell per ser traslladats a Valparaíso (Xile).
Un mes va durar el viatge entre Trompeloup i Valparaíso a través d’un oceà Atlàntic infestat de submarins alemanys. El 15 d’agost el Winnipeg travessà el canal de Panamà i el dia 2 de setembre de 1939 arribà al port xilè de Valparaíso després d’haver fet escala a Àfrica, on ja havien desembarcat alguns dels refugiats per iniciar una nova vida.

A Valparaíso van ser rebuts per diverses autoritats xilenes, representants del govern i membres del Comitè Xilè d’Ajuda als Refugiats Espanyols.
Uns 1.200 van ser conduïts en tren des de l’estació Mapocho fins a Santiago, on els esperava gran part de la població xilena, que els preparà una rebuda triomfal.
D’aquella gesta solidària el poeta Neruda va compondre el poema “Misión de amor” publicat en la seva obra “Memorial de Isla Negra”, del qual reproduïm aquest fragment:
“Que la crítica borre toda mi poesía, si quiere, pero que no se olvide nunca este poema que hoy recuerdo:”
Misión de amor
Yo los puse en mi barco.
Era de día y Francia
su vestido de lujo
de cada día tuvo aquella vez,
fue
la misma claridad de vino y aire
su ropaje de diosa forestal.
Mi navío esperaba
con su remoto nombre “Winnipeg”
Pero mis españoles no venían
de Versalles,
del baile plateado,
de las viejas alfombras de amaranto,
de las copas que trinan
con el vino,
no, de allí no venían,
no, de allí no venían.
De más lejos,
de campos de prisiones,
de las arenas negras
del Sahara,
de ásperos escondrijos
donde yacieron
hambrientos y desnudos,
allí a mi barco claro,
al navío en el mar, a la esperanza
acudieron llamados uno a uno
por mí, desde sus cárceles,
desde las fortalezas
de Francia tambaleante
por mi boca llamados
acudieron,
Saavedra, dije, y vino el albañil,
Zúñiga, dije, y allí estaba,
Roces, llamé, y llegó con severa sonrisa,
grité, Alberti! y con manos de cuarzo
acudió la poesía.
Labriegos, carpinteros,
pescadores,
torneros, maquinistas,
alfareros, curtidores:
se iba poblando el barco
que partía a mi patria.
Yo sentía en los dedos
las semillas
de España
que rescaté yo mismo y esparcí
sobre el mar, dirigidas
a la paz
de las praderas.
Acto conmemorativo a 10 años del fallecimiento de Pablo Neruda
Grabación en vivo desde el Teatro Caupolicán en Santiago de Chile
Tot el meu agraïment a Ramon Carreté que ha corregit el text, i també a la Biblioteca de Balsareny i AMPANS, per la seva col·laboració. Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives. Sempre procuro donar la referència editorial,  i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb l’ànim de recomanar-vos -no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament.
Fotos  d’Internet i Viquipèdia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada