Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2016

Cançons populars (Caramelles). Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

Imatge
Josep Anselm Clavé Súria és la capital catalana de les caramelles, per la seva antiguitat i pel gran nombre de participants que aplega aquesta festa tradicional de cant i dansa al carrer per celebrar la Pasqua. Aquesta integració de música i dansa converteix els carrers i places de la vila en escenaris privilegiats d’una manifestació cultural única d’arrel tradicional.  Centenars de caramellaires de totes les edats, agrupats en diverses colles, omplen cada any els carrers de la vila coincidint amb els inicis de la primavera. Les Caramelles de Súria estan documentades des del segle XVI. Es tracta d’una tradició que passa de pares a fills i que atreu un nombre important de visitants.  Tradicionalment, les colles caramellaires portaven les seves cançons i balls a les cases de pagès, on eren obsequiades amb menjar i beguda. Els caramellaires encarregats de recollir els donatius dels assistents són les lloques, identificables pels seus cist…

Joan Maragall. El poema “La vaca cega”. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

Imatge
Joan Maragall i Gorina va ser un poeta català. La temàtica dels seus poemes és molt variada: trobem poesies sobre la natura, les llegendes, l’amor, cants a la seva terra i a la seva ciutat, i els elements espirituals. El poema “La vaca cega” el va escriure un estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses. Tracta sobre la natura. El poeta veia en la natura la possibilitat de vida, de salut, de regeneració i d’energia vital. És un poema del grup “Pirinenques” dins del llibre “Poesies”. El poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica els moviments d’una vaca, cega per un cop de roc d’un vailet de Sant Joan de les Abadesses; els detalls descriptius del autor són els que reflecteixen l’emoció sentida. Aquest poema ens porta a la reflexió sobre un món digne de ser estimat i de ser contemplat més enllà de les aparences, gràcies a la vaca cega, que ens permet veure les coses essencials que mouen el món. “La vaca cega” respon al sentimen…

Joan Maragall. Poema: La Sardana. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

Imatge
Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Palmarola. La Sardana Joan Maragall deia que “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Amb la sardana s’ha volgut simbolitzar el poble català, acollidor amb tothom, homes i dones, nens i vells, rics i pobres. Sabem del cert que es ballaven “sardanes” almenys al segle XVI. No se sap massa com eren aquests balls però si que es coneixien per ball rodó i/o sardana. La Sardana I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan …

Miguel Hernández. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

Imatge
De Miguel Hernández en podria dir molts que m’agraden, però ara us deixo amb un dels poemes més perfectes en la forma, alhora que visceral i apassionat en el contingut: “Elegía a Ramón Sijé”. L’elegia és un tipus de poema lìric destinat a lamentar-se per una pèrdua, que pot ser la mort d’algú estimat, el pas del temps des d’una etapa feliç, la constatació de la vellesa o el mal o la desaparició de qualsevol idea positiva. “Elegía a Ramón Sijé”. (En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien tanto quería) Yo quiero ser llorando el hortelano 
de la tierra que ocupas y estercolas, 
compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas 
y órganos mi dolor sin instrumento. 
a las desalentadas amapolas
daré tu corazón por alimento. 
Tanto dolor se agrupa en mi costado, 
que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado, 
un hachazo invisible y homicida, 
un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida, 
l…

Antonio Machado. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

Imatge
En aquest país, els anys seixanta es morien a cops de “desarrollisme” i un fals aperturisme. La salut del dictador començava a deteriorar-se, i Joan Manuel Serrat visitava la tomba del poeta Antonio Machado a Cotlliure. Era com una peregrinació obligada i simbòlica que fèiem molts. D’aquesta visita a aquest petit poble mariner de la Catalunya nord va néixer “En Cotlliure“, homenatge de Serrat a Machado. La poesia d’Antonio Machado és molt particular. Per a ell la poesía és l’expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d’un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal. La poesia ha de parlar amb el cor. El poema i la cançó que podeu llegir i escoltar ara és molt coneguda: “Cantares”. I també aquella que diu “Érase de un marinero / que hizo un jardín junto al mar”, en què el poeta al·ludeix a l’Espanya de “charanga…