diumenge, 6 de novembre de 2016

Cançons populars (Caramelles). Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

450px-clave-passeig_de_sant_joan_2
                                                  Josep Anselm Clavé
Súria és la capital catalana de les caramelles, per la seva antiguitat i pel gran nombre de participants que aplega aquesta festa tradicional de cant i dansa al carrer per celebrar la Pasqua. Aquesta integració de música i dansa converteix els carrers i places de la vila en escenaris privilegiats d’una manifestació cultural única d’arrel tradicional.
 Centenars de caramellaires de totes les edats, agrupats en diverses colles, omplen cada any els carrers de la vila coincidint amb els inicis de la primavera. Les Caramelles de Súria estan documentades des del segle XVI. Es tracta d’una tradició que passa de pares a fills i que atreu un nombre important de visitants.
 Tradicionalment, les colles caramellaires portaven les seves cançons i balls a les cases de pagès, on eren obsequiades amb menjar i beguda. Els caramellaires encarregats de recollir els donatius dels assistents són les lloques, identificables pels seus cistells adornats amb cintes.dscn0562
És clar, això d’anar per les cases de pagès passava als pobles, però a les ciutats anavende casa en casa. Quan jo era petit, al meu barri, el Poblenou, de Barcelona, hi havia moltes corals, almenys sis, i formaven part de les Cooperatives o Ateneus com “La Flor de Maig”, “El sable de Plata” o “L’Artesana”. D’aquesta Cooperativa eren socis la meva família (per part de mare) i per les Caramelles sortien a cantar, i l’última cançó, si no els la prohibien, la cantaven a la plaça de Sant Jaume junt amb moltes altres corals. Els nens dúiem els cistells adornats amb cintes, al capdamunt d’un pal molt llarg per arribar als balcons.
Exemple paradigmàtic de la Barcelona més popular, el Poblenou té el seu passat obrer i industrial incrustat a l’ADN. Encara avui. L’urbanisme, o el seu teixit associatiu de base, són alguns elements estructurals del barri on aquesta petja s’ha fet més visible. Però no pas els únics. Lligat a tot plegat, aquest enclavament ha estat un dels grans baluards del moviment cooperativista català. Una circumstància que es condensa en un llibre de recerca de 244 pàgines –Un barri fet a cops de cooperació–images-9
 Josep Anselm Clavé fou, sens dubte, un dels grans músics populars de la Renaixença. Creador de la Federació de Cors L’Euterpe, els quals assolirien la fama com a Cors d’en Clavé,arrencà els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i, amb músiques senzilles i cançons amoroses, els donà una oportunitat de ser feliços. Clavé nasqué pobre i desventurat. Però, gairebé cec i condemnat a la caritat pública, lluità sempre coratjosament. I així, després de patir penes de presó i d’exili per les seves activitats de tipus polític, rebé tots els honors que un home pot desitjar, fins al punt de ser festejat per una reina d’Espanya, ell que fou, en tot moment, un republicà convençut i fidel als seus ideals. A tall d’anècdota, cal assenyalar que un governador li va regalar, al final d’un concert memorable, un rellotge d’or, el qual s’aturà just al mateix instant que el cor de l’il·lustre músic deixava de bategar: el 24 de febrer del 1874 a Barcelona, ciutat on havia vingut al món el 21 d’abril del 1824.
 Parlem, però, de “Les flors de maig”. Aquesta composició coral de Clavé, que data del 1858, és, en opinió d’alguns prestigiosos musicòlegs, la millor del seu repertori. I pot ser molt bé que sigui així, malgrat que en té d’altres que posseeixen igualment un altíssim grau de qualitat. “Les flors de maig” comença dient: “Prop del riu hi ha una verneda,/ i un saló enmig sa espessura/ amb catifes de verdures / i amb sofàs de troncs de faig”. I, a continuació (reproduiré només aquest fragment, per tal de no allargar-me massa), diu: “Lloc agrest a on van les nines / i on besant sa cara hermosa / les confon l’aura amorosa / amb les flors del gentil maig./ I els ocells busquen son niu / / entremig de la verneda, / i els ocells busquen son niu / entremig del bosc joliu.”Encara hi ha estrofes que les recordo com si fos ara.”Les flors de maig”.
LES FLORS DE MAIG Pastorel·la catalana
Prop del riu hi ha una verneda,
i un saló enmig sa espesura
amb catifes de verdures i
amb sofàs de troncs de faig.
Lloc agrest a on van les nines
i on besant sa cara hermosa
les confon l’aura amorosa
amb les flors del gentil maig.
I els ocells busquen son niu
entremig de la verneda,
i el ocells busquen son niu,
entremig del bosc joliu,
entremig de la verneda,
entremig del bosc joliu.
Sota d’un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.
Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.
Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta més fi que el festiu rossinyol.
Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors,
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.
La vesprada al camp regala
d’albes perles bona almosta,
ja el sol vell fugia a la posta
i d’estels s’omple el cel blau.
Pastoretes ans no soni
de la queda la campana
ballarem una pavana
amb vosaltres sia siusplau.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada,
i els ocells de dins son niu
glosaràn un cant festiu.
I els ocells de dins son niu
glosaran una tonada
i els ocells de dins son niu
glosaran un cant festiu.
Sota de un salze sentada una nina
trena joiosa son ric cabell d’or. Ay si!
És son mirall fresca font cristal·lina
són sos adornos violetes del bosc.
Altra teixint matisada guirnalda
gronxa son cos que és de gràcia un tresor.
Altra amb son blanc cabridet a la falda
canta mes fi que el festiu
que el festiu rossinyol.
Més ay de los cors que en són d’eixes noies
les més riques toies del mes de les flors
sí, del mes de les flors,
sí, del mes de les flors.

Joan Maragall. El poema “La vaca cega”. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

descarga-3
Joan Maragall i Gorina va ser un poeta català. La temàtica dels seus poemes és molt variada: trobem poesies sobre la natura, les llegendes, l’amor, cants a la seva terra i a la seva ciutat, i els elements espirituals.
El poema “La vaca cega” el va escriure un estiu, de vacances a Sant Joan de les Abadesses. Tracta sobre la natura. El poeta veia en la natura la possibilitat de vida, de salut, de regeneració i d’energia vital. És un poema del grup “Pirinenques” dins del llibre “Poesies”.
El poeta ens diu el que veu i ens comunica les emocions que li produeix el paisatge. Així, ens explica els moviments d’una vaca, cega per un cop de roc d’un vailet de Sant Joan de les Abadesses; els detalls descriptius del autor són els que reflecteixen l’emoció sentida.
Aquest poema ens porta a la reflexió sobre un món digne de ser estimat i de ser contemplat més enllà de les aparences, gràcies a la vaca cega, que ens permet veure les coses essencials que mouen el món. “La vaca cega” respon al sentiment de l’amor ampliat als éssers més imperfectes.
gallina_blanca_reference
                         Il·lustració publicitària de Junceda per a Gallina Blanca (1938)
bon_mot_reference
                 Il·lustració de Junceda per al calendari de la Lliga del Bon Mot (1934)
LES DUES IMATGES S’HAN EXTRET DEL BLOG: HTTP://LIBRORUM.PISCOLABIS.CAT/2011/12/EL-CALENDARI-DE-LA-LLIGA-DEL-BON-MOT.HTML
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
Monolit_vaca_cega_reference.jpg
Monòlit amb el poema de la ‘Vaca cega’ a la Font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses
Joan Maragall forma part de la memòria col·lectiva, és el poeta popular per excel·lència. Molts dels seus versos ja formen part de la memòria popular i la gent no sap qui els va escriure. Bons exemples en són “El cant de la senyera”, “L’Empordà” i “La sardana”.

Joan Maragall. Poema: La Sardana. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.


pal0578


Concurs de sardanes a Plaça Major en motiu del centenari del naixement de Jaume Balmes. 1910. Arxiu Comarcal d’Osona. Fons: Palmarola.
La Sardana
Joan Maragall deia que “la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Amb la sardana s’ha volgut simbolitzar el poble català, acollidor amb tothom, homes i dones, nens i vells, rics i pobres.
Sabem del cert que es ballaven “sardanes” almenys al segle XVI. No se sap massa com eren aquests balls però si que es coneixien per ball rodó i/o sardana.
La Sardana
I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.
sardana-potent
Sardana. Un gravat


Enregistraments historics de sardanes

Sardana “L’Empordà”, d’Enric Morera, amb lletra de Joan Maragall

Miguel Hernández. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

miguel_hernandez
De Miguel Hernández en podria dir molts que m’agraden, però ara us deixo amb un dels poemes més perfectes en la forma, alhora que visceral i apassionat en el contingut: “Elegía a Ramón Sijé”.
L’elegia és un tipus de poema lìric destinat a lamentar-se per una pèrdua, que pot ser la mort d’algú estimat, el pas del temps des d’una etapa feliç, la constatació de la vellesa o el mal o la desaparició de qualsevol idea positiva.
descarga-2
“Elegía a Ramón Sijé”.
(En Orihuela, su pueblo y el mío,
se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé,
con quien tanto quería)
Yo quiero ser llorando el hortelano 
de la tierra que ocupas y estercolas, 
compañero del alma, tan temprano.
 
Alimentando lluvias, caracolas 
y órganos mi dolor sin instrumento. 
a las desalentadas amapolas
 
daré tu corazón por alimento. 
Tanto dolor se agrupa en mi costado, 
que por doler me duele hasta el aliento.
 
Un manotazo duro, un golpe helado, 
un hachazo invisible y homicida, 
un empujón brutal te ha derribado.
 
No hay extensión más grande que mi herida, 
lloro mi desventura y sus conjuntos 
y siento más tu muerte que mi vida.
 
Ando sobre rastrojos de difuntos, 
y sin calor de nadie y sin consuelo 
voy de mi corazón a mis asuntos.
 
Temprano levantó la muerte el vuelo, 
temprano madrugó la madrugada, 
temprano estás rodando por el suelo.
 
No perdono a la muerte enamorada, 
no perdono a la vida desatenta, 
no perdono a la tierra ni a la nada.
 
En mis manos levanto una tormenta 
de piedras, rayos y hachas estridentes 
sedienta de catástrofes y hambrienta.
 
Quiero escarbar la tierra con los dientes, 
quiero apartar la tierra parte a parte 
a dentelladas secas y calientes.
 
Quiero minar la tierra hasta encontrarte 
y besarte la noble calavera 
y desamordazarte y regresarte.
 
Volverás a mi huerto y a mi higuera: 
por los altos andamios de las flores 
pajareará tu alma colmenera
 
de angelicales ceras y labores. 
Volverás al arrullo de las rejas 
de los enamorados labradores.
 
Alegrarás la sombra de mis cejas, 
y tu sangre se irán a cada lado 
disputando tu novia y las abejas.
 
Tu corazón, ya terciopelo ajado, 
llama a un campo de almendras espumosas 
mi avariciosa voz de enamorado.
 
A las aladas almas de las rosas 
del almendro de nata te requiero, 
que tenemos que hablar de muchas cosas, 
compañero del alma, compañero.
descarga

També llegirem, penso jo,la cançó de bressol més trista que mai s’ha escrit: “Nanas de la cebolla”.


                                             faixa-firma-mh

  “Nanas de la cebolla”.

La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.
En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar
cebolla y hambre.
Una mujer morena
resuelta en luna
se derrama hilo a hilo
sobre la cuna.
Ríete niño
que te traigo la luna
cuando es preciso.
Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.
Es tu risa la espada
más victoriosa,
vencedor de las flores
y las alondras.
Rival del sol.
Porvenir de mis huesos
y de mi amor.
Desperté de ser niño
nunca despiertes.
Triste llevo la boca
ríete siempre.
Siempre en la cuna
defendiendo la risa
pluma por pluma.
Al octavo mes ríes
con cinco azahares.
Con cinco diminutas
ferocidades.
Con cinco dientes
como cinco jazmines
adolescentes.
Frontera de los besos
serán mañana,
cuando en la dentadura
sientas un arma.
Sientas un fuego
correr dientes abajo
buscando el centro.
Vuela niño el la doble
luna del pecho
él, triste de cebolla,
tú satisfecho.
No te derrumbes.
No sepas lo que pasa
ni lo que ocurre.

casa-museo-640x427

Antonio Machado. Dedicat a tot el grup de joves de la Fundació AMPANS.

am-retrato
En aquest país, els anys seixanta es morien a cops de “desarrollisme” i un fals aperturisme. La salut del dictador començava a deteriorar-se, i Joan Manuel Serrat visitava la tomba del poeta Antonio Machado a Cotlliure. Era com una peregrinació obligada i simbòlica que fèiem molts.
D’aquesta visita a aquest petit poble mariner de la Catalunya nord va néixer “En Cotlliure“, homenatge de Serrat a Machado.
33ebd015d4793cecab0ca344ed970d04
La poesia d’Antonio Machado és molt particular. Per a ell la poesía és l’expressió íntima del sentiment del poeta, però, encara que íntima, pretén ser universal. La poesia és un diàleg d’un home amb el temps de cadascun. El poeta pretén eternitzar aquest temps objectiu perquè romangui viu el temps psíquic del poeta, perquè sigui universal. La poesia ha de parlar amb el cor.
El poema i la cançó que podeu llegir i escoltar ara és molt coneguda: “Cantares”. I també aquella que diu “Érase de un marinero / que hizo un jardín junto al mar”, en què el poeta al·ludeix a l’Espanya de “charanga y pandereta”, lamentant els defectes d’un país tan devot com endarrerit:“Parábola” (1969).
collioure-061
Pàgines web interessants
Poemas cantados  Joan Manuel Serrat dedicado a Antonio Machado. Álbum completo
machado1miro                            Dibuix de Joan Miró per un llibre en homenatge a Antonio Machado.