diumenge, 19 de març de 2017

Preguntes a Núria Martí, escriptora


16003291_10208419231142100_4170435247392013409_n
15977580_10208419199781316_7242208221922364203_n
 SEMPRE EL MATEIX PAISATGE. PERÒ MAI ELS MATEIXOS COLORS.   

Bona tarda a tots!
Avui, com podeu veure tenim companyia: són els nens i nenes més petits de la guarderia, que vénen a mirar i escoltar contes. Per tant, ens asseurem aquí, si us sembla bé. Tenia pensat començar per preguntar-vos el final de la novel·la que la majoria hem acabat; faltaven la Mercè i en Joan, que els teníem lesionats. Afortunadament ja estan bé del tot.
Diu l’Anna (la vostra Anna, com en dieu) que potser seria millor parlar-ne després, per si no ens queda massa temps, i té raó.
Recordem que la setmana passada vam quedar que cada un de vosaltres escriuria una pregunta per fer-li a l’escriptora que vindrà… Recordeu quin dia, i a quina hora?
Efectivament, el dilluns que ve a les tres de la tarda. I el nom d’ella, el sabeu? Sí, la Núria Martí.
Home!, ja veig que l’Ignasi ha portat les preguntes escrites en aquest paper. N’hi ha més d’una, eh?
I tots vosaltres, també les porteu? O les fem aquí? Aquí; doncs perfecte, així les farem i comentarem alhora.
No, Roger, si vols, avui que sigui l’Ignasi, que ja fa estona que ho ve dient, que per això les porta fetes. I tu el segon, perquè anem per la dreta (no em miris així, Ignasi, aquesta no és la dreta a què em refereixo, home!). Vinga, som-hi!
—Ignasi:
1a) A quina etapa de la teva joventut vas començar a escriure llibres?
2a) Va influir algú perquè comencessis a fer llibres de literatura juvenil per a joves (lectura fàcil)?
3a) Penses continuar escrivint llibres per a joves i no tan joves en lectura fàcil?
—Ara tu, Roger:
—1a) Quants llibres tens en català, traduïts a una altra llengua?
2a) Quines obres de lectura fàcil recomanaries al nostre Club de Lectura?
—Vas tu, Joan Anton:
—S’han fet pel·lícules sobre la història verídica en la qual es basa “Trampa de foc“? I si se n’han fet, hi ha alguna cosa en català o castellà?
—Joan, tu vols preguntar alguna cosa? No?
—Doncs tu, Enric:
—1a) Quin és el pròleg de “Trampa de foc”. I en quin moment comença la història no escrita?
2a) Com vas escriure “Les mateixes estrelles”? En què et vas inspirar?
—Joan Anton i Enric, de les vostres preguntes, jo en conec la resposta, sobretot la segona teva, Enric. És clar que ara no les diré: són perquè les contesti la Núria. Només ho dic perquè si no queda clar el dilluns, doncs jo també us les puc contestar en un altre moment.
—Ara no, eh, Josep? —No, ara no, Enric, ja ho dic.
—Ara no, ara no!
—I tu, Mercè? No t’animes? Doncs en Jordi:
 —(Jordi) Conec la història de la senyora Comes Riu i el seu marit, que en temps de Franco es van refugiar a casa de Montserrat Roig. Tu en saps alguna cosa d’això?
—Ara nosaltres, Anna. Ho dius tu primer?
(Anna) Per escriure llibres de Lectura Fàcil s’ha d’estudiar alguna tècnica en especial? Ho comentem perquè considerem que no ha de ser gens fàcil condensar el contingut d’un llibre com ara ‘El temps de les cireres‘, que toca tants temes transcendents, en poques pàgines.
—Anna, jo en volia fer una altra. —Doncs fes-la, Josep —Es pot fer una proposta a Lectura Fàcil recomanant algun llibre? Si pots fer-ho tu, jo voldria recomanar “Quiet” de Màrius Serra.
—Anna, tu en fas alguna?
—(Anna) Jo el que voldria és fer una altra vegada la recomanació que hem de ser aquí a les tres de la tarda. Si hi ha algú que no pugui venir, que ho digui, que no passa res; però penso que per mitja hora val molt la pena arribar una estona abans.
Voldria felicitar-vos a tots plegats per les preguntes que li fareu a l’escriptora, la Núria Martí Constans. Crec que tenen totes una bona categoria. Per a mi molt bé!
I per últim també voldria dir-vos que aquella senyora, la Montse, que sempre dóna records per vosaltres, no se li escapa mai res, i que si no ve és perquè viu molt lluny, però alguna vegada ens envia algun poema, sobretot de Neruda, per posar-los junt amb la novel·la “Les mateixes estrelles”. Aquesta vegada, a més de donar els records habituals per a vosaltres, també vol donar un agraïment molt gran a la Núria pel llibre “Les mateixes estrelles”. En el post “Camí de França” del bloc, diu que eren els últims dies de la guerra i a Figueres, al nord de Catalunya, les bombes queien una rere l’altra amb un soroll eixordador.
Ella és una senyora defensora d’acollir refugiats i altres migrants Entre altres molts motius diu que la història d’Europa —-i la de gairebé tots els pobles del món— és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l’Àfrica subsahariana.
—I tu que hi dius, Josep?
—Que una cançó de Lluís Llach parla d’un “pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents”. Els refugiats i altres migrants, quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d’un pont de mar blava s’hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.
Podria dir que els hem d’acollir pensant en el meu pare i en tots els pares que van estar a Argelers -sur-Mer. Però segurament tant el meu pare com molts pares (encara que només fossin alguns) tenien la possibilitat de refer la vida quan van sortir d’allà i tornar amb la seva família, o el que en quedava. Els hem d’acollir també pensant en el nen del coixí, i tots els nens amb coixí que no tenen res més que això, el coixí. 
 Josep, jo podria pensar en el meu sogre que, com el teu pare, va estar també al camp d’Argelers. i en l’oncle del meu oncle de l’Empordà, que va marxar a França i en tornar, al cap d’un o dos anys perquè li van dir que podia tornar, que no li passaria res, el van empresonar i condemnar a mort (el van afusellar a Figueres). o en els parents de nenes que anaven a l’escola amb mi i que també havien fugit a França. o podria pensar en Josep Trueta    els germans Pi i Sunyer,    Rossend Carrasco i FormigueraPere Calders,    Víctor Alba,  Tísner,   Montserrat Abelló,   Carles Riba,  Clementina Arderiu,         Mercè Rodoreda,   Pau Casals  i tantes altres persones que han fet gran la cultura catalana des del seu exili.


































Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

divendres, 3 de març de 2017

Tertùlia Literària amb l'escriptora Núria Martí


Aquest dilluns 20 de març, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny ens vam agrupar uns quants col·lectius per passar una estona parlant de lectura, llibres i, en especial, de llibres de  fàcil lectura amb l’escriptora Núria Martí i Constans.  En concret, ens vam ajuntar els Club de lectura fàcil que les biblioteques de  Balsareny i Santpedor fem amb alumnes de la Fundació d’AMPANS, el grup de lectura en veu alta que la biblioteca de Balsareny dinamitza a la Residència Verge de Montserrat, així com integrants del curs de català i del club de lectura d’adults de la biblioteca de Balsareny. En total ens vam reunir 35 persones provinents de diferents entitats i àmbits per compartir una de les moltes coses que segur que tenim en comú: el gust per la lectura i els llibres.
DSC00622
La tertúlia va ser molt fluïda i amena i l’autora, la Núría Martí, ens va fer una explicació molt interessant sobre com es va introduir en el món de l’escriptura i, més concretament, en la narració en lectura fàcil. Va respondre a totes les preguntes que els integrants vam fer sobre alguns dels llibres que havien llegit, com ara: Trampa de focLes mateixes estrelles i El Temps de les cireres. L’Anna del Club de lectura fàcil de Santpedor va comentar que el llibre que ella s’havia llegit, Trampa de foc, era molt trist perquè es moria una de les germanes i volia saber si tenia algun altre que no fes tanta pena. La Núria ens va recomanar un que havia escrit i que era d’amor: Set dies al llac, de manera que  la biblioteca de Santpedor ja va marxar amb L’encàrrec per al seu club de lectura… Tants bons comentaris es van fer durant la tertúlia del llibre Les mateixes estrelles que els avis i les àvies de la Residència de Balsareny també vam fer la seva proposta.
foto grup (1)
Les bibliotecàries de Santpedor i Balsareny vam fer una reflexió al voltant de la importància que tenen els llibres de fàcil lectura per animar a aquelles persones amb dificultats lectores a introduir-se en el món de la literatura. Igualment, el fet que en poques sessions puguem acabar els llibres fa que les sessions siguin més dinàmiques i que puguem endinsar-nos en moltes històries, llocs i personatges.
Com veieu, vam passar una estona molt agradable on vam parlar de molts llibres, molts temes, i on vam corroborar que la suma d’opinions, punts de vistes, vivències i experiències fa que tots creixem com a lectors i com a persones.
Balsareny, 21 de març de 2017

Anna, voldria donar-te les gràcies des d’aquí i en nom de tots per la bona feina feta a la Biblioteca. Va ser molt emotiu veure com totes les persones que venen els dilluns al Club de Lectura preguntaven a la Núria Martí les coses que tenien ganes de saber.Inclús es van quedar sorpresos en veure que la Núria encara els ampliava molt més els seus coneixements sobre els llibres d’ella. Sobretot “Les mateixes estrelles”. Penso que no és gaire habitual que li preguntis pel nombre de persones que anaven embarcades en el vaixell Winnipeg i t’ensenyi la llista completa de les 2.050 persones: 1.160 homes, 540 dones i 350 nens, que es van haver d’habilitar en fileres de lliteres a les bodegues del vaixell.
Moltes gràcies a tothom, per ser-hi i col·laborar.
“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.”
Joana Raspall
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.




El temps de les cireres

Biblioteca de Balsareny i Fundació AMPANS Gener 2017.
L’últim llibre que hem llegit ha sigut Romeo i Julieta, de l’autor anglès William Shakespeare.
L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres de Montserrat Roig (Barcelona, 1946 – 1991)


Versió de Núria Martí Constans.
Com sempre, estem agraïts a la Núria Martí Constans i a l’Editorial “Lectura fàcil”, perquè llegir un dels seus llibres és veritat que és un plaer, i ens permet compartir idees, pensaments i experiències.


L’obra que començarem avui penso que és un tema totalment diferent dels que hem fet fins ara. Es tracta, com veieu, d’una de les obres més populars de l’autora
El temps de les cireres (I)
457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

 Natàlia
Quan la Natàlia Miralpeix va tornar a Barcelona, va preferir anar al pis de la seva tia, la Patrícia Miralpeix, a la Gran Via, al barri de l’Eixample. El seu germà Lluís vivia a la part alta i rica de la ciutat, però la Natàlia no volia estar-se a casa d’ell. Perquè tot i que havien passat 12 anys, recordava molt bé el dia que en Lluís l’havia dut a la clínica perquè tenia tants dolors al baix ventre.
Ell se n’havia burlat i li havia dit: —Si vols cardar 1 , fes-ho, però pensa les coses abans.
Ara la Natàlia era a l’aeroport de Barcelona. Va agafar la maleta de la cinta transportadora i va sortir cap a fora.
—«Ja sóc a casa»—, va pensar. Encara tenia alguns diners i va demanar un taxi. El cel era gris. Feia venir mal de cap i son.
Era el 4 de març de 1974. Feia 2 dies que havien matat en Puig Antich per raons polítiques. Era líder de la lluita obrera contra la dictadura espanyola de Franco.
Al taxi, la Natàlia pensava en el seu amant anglès, que tenia 25 anys.
[…] —Cal que te’n vagis? — li havia preguntat ell. —Si no ho faig ara, no ho faré mai. Són 12 anys fora de casa.
—Per què tornes a Barcelona, Natàlia? —No ho sé — va dir ella.
[…] La Natàlia no s’ho podia treure del cap. Mentre anava en taxi cap a casa de la tia Patrícia. Mirava per la finestra i arribaven ja a la plaça d’Espanya, que li va
semblar bruta i lletja.
[…] En aquests 12 anys de ser fora, la Natàlia només havia vist dues vegades el seu germà Lluís i la seva dona, la Sílvia Claret. I només sabia coses de la família pel que ells dos li havien explicat.
1 Manera vulgar de dir fer l’amor.
Personatges (penso què són així de caràcter, ja ho anirem veient).
Natàlia Miralpeix: Protagonista i fil conductor del relat, que retorna a Barcelona i intenta reconstruir el passat i el present de la seva família. És poruga i inestable sentimentalment.
Joan Miralpeix : El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que ha renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim.
Judit Fléicher: Esposa de Joan Miralpeix. És tendra i delicada i està obsessivament trasbalsada per la mort d’una amiga.
Tia Patrícia: Tia i padrina de la Natàlia. Casada amb el poeta Esteve Miràngels i enamorada platònicament de Gonçal Rodés.
Lluís : Fill d’en Joan, egoista i triomfador.
Sílvia : Esposa d’en Lluís. Una dona sense cultura que viu lligada al marit i només es preocupa del seu físic.
Màrius : Fill d’en Lluís. És un adolescent idealista i sensible, molt diferent del seu pare.
Moltes gràcies.
Desitjo que ens agradi, i aprenguem amb ell.
Comencem?
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.
    

Presentació “El temps de les cireres” de Montserrat Roig. Versió de Núria Martí Constans



457eb5238cd7f28655abc78f62a70278_xl

Presentació
“El temps de les cireres” de Montserrat Roig
L’any passat, el 2016, es va presentar una versió d’aquesta novel·la en format lectura fàcil, promoguda entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Lectura Fàcil. L’adaptació es va fer coincidint amb el 25è aniversari de la mort de l’escriptora i periodista Montserrat Roig.
L’Anna, la nostra bibliotecària, ja ens va explicar molt bé aquest fet, i és per aquest motiu que ara el comencem a llegir. Serà doncs el nostre petit homenatge a Montserrat Roig.
Per altra banda, us diré que estic molt content per haver-me deixat triar “El temps de les cireres”, perquè m’hi sento una mica representat. No pels personatges, però sí en l’aspecte de l’època que vam viure. La Roig —així li dèiem—, la recordo, i quan hi penso sembla que sigui la primera vegada que la veig, enfilada dalt d’un banc del pati de Lletres de la Universitat.
Amb unes mitges espesses, liles o vermelles o negres, i unes magnífiques cames que amb una minifaldilla mostraven tota la seva esplendidesa. Així i amb un jersei cenyit, “la Roig” arengava els estudiants. Eren els temps gloriosos de l’SDEUB (El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona), el sindicat perseguit, i la Roig n’era una capdavantera, una “Pasionaria” exaltada. Cantàvem que no seríem moguts, il·lusos de nosaltres, perquè la dictadura de Franco encara ens donaria deu anys de “guerra”, i el dictador acabaria morint-se al llit.
Potser perquè ella era una persona d’una enorme vàlua social, política, professional, d’intel·ligència pràctica i compromesa, sabia que perdíem una persona important, molt important per a Catalunya, per a les dones, pel truc a la porta del pensament que oferia en cadascun dels seus articles. A mi, personalment, em queda el record de la seva valentia, el seu pensament profundament lluitador, crític i de dona d’esquerres compromesa amb el país i amb la seva gent. I amb el feminisme sobretot.
El perfil biogràfic ja el teniu al llibre. I dels llibres que va escriure, ja en parlaran d’altres persones que en sàpiguen.
La Montserrat Roig som molts que la duem al cor i la veiem com aquella a qui voldríem assemblar-nos, ni que fos una mica. Ella es va plantar quan calia. Potser per l’edat, em va colpir molt la seva mort.
“El temps de les cireres” és una crònica de la burgesia barcelonina a l’època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel·la és una referència a la cançó francesa “Le temps des cerises”.

És una cançó de 1866. “Le temps des cerises” és una antiga cançó d’amor que es va convertir en un himne de la Comuna de París (1871). El temps de les cireres és una al·legoria de l’etern renéixer de la vida i, per tant, de les idees i de l’esperança.
La Natàlia, la protagonista de la novel·la, és una “dona de gairebé quaranta anys” que torna a Barcelona, després de “dotze anys d’exili voluntari a París i a Londres”, quan tot just fa “dos dies que havien matat en Puig Antich”, i d’entrada s’adona de com ha canviat tot, des que se n’anà (“quan ella marxà de casa encara hi havia tramvies —És que tu ja ets d’una altra època”); però que a mesura que vagi situant-se, i, sobretot, coneixent millor el món que l’envolta i com ha anat actuant la família que deixà enrere, es començarà a plantejar si els canvis no han estat, en realitat, més d’aparença que no pas de substància: “Ningú de nosaltres no gosa confessar la nostra impotència.
Són molts anys i nosaltres ens fem vells. No ha canviat res. “Ella s’anirà fent una idea més directa i completa, i, per tant, més real, de com està el país al qual ha tornat, i nosaltres, tot acompanyant-la, anirem coneixent, mitjançant tot un seguit d’escenes retrospectives que l’autora ens serveix amb una molt exacta i curosa dosificació, què li ha succeït a la seva família —i, sobretot, al seu pare: un dels grans interrogants de l’obra, que no es desvelarà fins ben avançada—; mentre ella només narra una setmana de la vida de la protagonista, en realitat, amb les seves contínues i profundes anades endavant i enrere, narra bona part de la història dels quaranta anys centrals —des de l’inici de la Guerra Civil espanyola fins al 1974— del nostre segle XX.
Una història que, per descomptat, és la d’una família, però, al mateix temps, la de tota una època i una societat, una època i una societat, la catalana, que floria i lluïa com mai, però que fou devastada, anul·lada i destruïda de soca-rel per aquells que, des de l’Espanya més illetrada, obscura i immobilista, s’oposaven a qualsevol mena d’evolució positiva.
Desitjo que us agradi!
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

El temps de les cireres”. Parlem de Barcelona i la seva gent

gaudi_1878
—L’Anna, la nostra bibliotecària, ens explica que Antoni Gaudi  i Cornet (Reus, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926), va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.
Imagineu-vos que esteu caminant per la Gran Via de Barcelona, al mateix lloc on viu la tia de la Natàlia, la Patrícia.
Fixeu-vos. Aneu caminant tranquil·lament i pensant en les vostres coses. El dia és primaveral i aneu repassant mentalment les coses que heu de fer.
—Avui camines una mica despistat, oi? O és que ja ho ets, de despistat? Acabes de deixar enrere el passeig de Sant Joan i ara estàs arribant a la cruïlla amb el carrer Bailén. De sobte veus com un tramvia ve cap a tu i fas un pas enrere per evitar-lo però amb tan mala sort que no t’adones del tramvia que ve en sentit contrari. O això és el que explica el conductor del segon tramvia quan és interrogat.
img_scolome_20160610-195607_imagenes_lv_otras_fuentes_gautranvia30-kgc-656x471lavanguardia-web
Un tranvía de la línea 30 en el punto exacto donde fue atropellado Antoni Gaudí (Cedida por A. M. Ferrin)
És 7 de juny de 1926 i el que recordes després és el teu cos semi mort a terra.
—L’Anna diu que és molt trist que un home tan important com ell mori sol i pobre.
Algú ha parat un taxi per dur-te a l’hospital! De sobte, el taxi es para i esteu a l’Hospital de la Santa Creu. És un centre mèdic de beneficència; és clar, no saben qui ets. De nou, tot es torna negre. L’endemà veus una cara coneguda: el capellà de la Sagrada Família!  Mossèn Gil Parés també et reconeix. Ell és qui dóna la veu d’alarma: “Aquest home és l’excels arquitecte Antoni Gaudí i Cornet!”. L’hospital sencer es commociona. Es commociona també la societat barcelonina, la catalana. Gaudí està ferit de mort! Però ja és massa tard. Ets a punt de complir 74 anys i sembla que aquest és el pla que Déu té per a tu. A la tarda del 10 de juny de 1926, entre les 17 i les 18 hores i tres dies després del fatídic accident, s’anuncia la defunció del més il·lustre arquitecte del Modernisme i potser de la història.
L’Anna, la bibliotecària, repeteix:
—Però és així com mor un mite? D’una forma tan absurda? No pot ser. No pot ser; tret que… la seva mort no fos realment un accident. Per començar, el tramvia que va atropellar en Gaudí anava només a 10 km per hora: per què no va frenar, el conductor? Per què ningú no va avisar-lo?
A la seva làpida es llegeix el següent: “Antonius Gaudí Cornet. Reusensis. Annos natus LXXIV, vitae exemplaris vir, eximiusque artifex, mirabilis operis hujus,templi auctor, pie obiit Barcinone die X Junii MCMXXVI, hinc cineres tanti hominis, resurrectionem mortuorum expectant. RIP”. O el que és el mateix: “Antoni Gaudí Cornet. Fill de Reus. Nascut fa 74 anys, home de vida exemplar, eximi artífex, autor de l’admirable obra d’aquest temple, va morir piament a Barcelona el 10 de juny de 1926. Aquí les cendres d’aquest tan gran home esperen la resurrecció dels morts.
img_scolome_20160610-195628_imagenes_lv_otras_fuentes_capilla_ardiente-kgc-u402421277751vii-992x558lavanguardia-web
Descansi en pau.
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

Molt bon estiu!