El temps de les cireres. Emilio

3
  Universitat de Barcelona.
—Una persona molt important per a la Natàlia va ser l’Emilio, ja ho veureu!
—Qui vol començar, avui?
(El Roger és, com sempre, el primer d’aixecar el dit.)
—Bé, quan vulguis.
Dimecres al matí, la Natàlia va anar a veure aquell editor que necessitava un fotògraf.
L’Harmonia li havia parlat de la Natàlia i ell l’esperava.
Van parlar una estona de la censura que hi havia al país, dels joves que se n’anaven i una mica de tot.
—Algú em pot dir què era la censura?
330px-historie
“CON PRIVILEGIO” es refereix al fet que s’ha imprès amb els permisos adequats, és a dir, que ha passat revisió correctament.
—Molt ben resumit! La censura és l’ús de poder, per part d’un estat.
—I si hovolem fer una mica menys resumit, podrem dir el que passava: hi havia censura en el teatre, en els llibres, en la música, en les notícies, en les pel·lícules o en algun document amb el qual creguessin que es podia atemptar contra l’estabilitat de l’estat o contra la seva
subsistència, i fins i tot directament contra la seva existència. Però bé, trobo molt bo el teu resum. El meu és més embolicat, oi?
—Un dia vaig llegir un cas ben curiós de censura. Ho he buscat un altre cop i ho he trobat. No és l’únic cas: http://www.vilaweb.cat/noticies/la-censura-franquista-que-no-marxa/
—I ara, si us sembla bé, seguim, que la tarda és molt curta.
Ara la novel·la ens explica que la Natàlia i l’Emilio van començar a sortir junts. Ell estudiava lletres a la Universitat, i ella feia ceràmica i cursos d’anglès i francès, i altres coses…Parlaven de política, i la Natàlia li deia que el seu pare era roig i ara era catòlic.
—Sabeu que vol dir la paraula “roig”, oi?
—Sí, republicà; i els franquistes eren els “nacionals”.
—Bé, ho sabeu tots; llavors, no cal explicar-ho.
A vegades la Natàlia i l’Emilio jugaven damunt del llit. Ell es posava damunt d’ella, li descordava la brusa. Li tocava els pits, li posava la mà entre les cuixes […] A ella li semblava que les orelles li cremaven i el cor li feia bum-bum com si li anés a esclatar […]
Alguns amics de l’Emilio, estudiants a la Universitat, la miraven d’una manera estranya.
—Ets massa innocent, tu —li deien. L’Emilo és fill d’una família rica […], rep diners de casa seva. Ara fa política perquè és un joc molt divertit. No és el que diu que és, li deien […]
Un dia hi havia prevista una manifestació a la Facultat. Era a favor dels miners d’Astúries. […]
Van baixar cap a quarts de sis al bar de la Universitat.
Els miners d’Astúries s’havien revoltat […]
i la pressió policial havia estat brutal.
Algú va tirar octavetes enlaire, per damunt dels caps. […]
Algú altre va cantar: “Astúries, patria querida…”.
La Natàlia va veure un exèrcit de “grisos” davant seu.
images-1
—Tu hi anaves, Josep? —em vau preguntar.
—Jo no hi era, a la Universitat. En aquell temps jo tenia, si no em falla la memòria, uns 17 anys i treballava de dia i estudiava de nit a l’Escola Industrial del carrer Comte d’Urgell, a Barcelona. Seria molt llarg d’explicar; però sí que us diré en poques paraules que jo no podia entrar a la Universitat perquè no era estudiant de la Facultat. Una altra cosa és que en alguna ocasió sí que havia entrat amb nois d’allà, i havia vist a la Montserrat Roig (ja us ho vaig explicar); i per una altra banda, procurava no faltar gaire a les classes perquè aquell curs l’havia d’aprovar sí o sí. Volia anar a treballar al País Basc i estudiar allà, i per aconseguir això havia d’haver -ho aprovat tot.
—De tota manera, si que hi anava quan la manifestació l’organitzava la nostra escola, tant se val pel motiu que fos. Encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria, sense mirar a qui ni com, ni on. Ara, amb els anys, penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feina, però no sabien ni que pegaven.
—Tornem a llegir, si us plau?
Van anar Rambla avall. La Natàlia, l’Emilio i els amics també. Els estudiants cantaven “Astúries, patria querida” La Natàlia cantava fort, com si volgués oblidar els silencis de casa seva. Cridava sense vergonya […]. De l’altra banda de carrer, van aparèixer dos policies […]
—Què hi feu aquí?—-va preguntar el ros—. Ensenyeu-nos la documentació.
— Vaja, vaja, l’Emilio Sandoval —va dir el policia ros. […] La noia plorava i s’aguantava el baix ventre, allà on li havien pegat.
“Hem deixat que li peguessin a la noia prima” va pensar la Natàlia.
[…] La gent dels bars i les porteries s’ho miraven i la Natàlia va sentir molta vergonya.
—Abans preguntàveu si havia viscut més casos, fins i tot de gran. Doncs sí, un, i us ho explico ara, ja que hi som, i ja que surt la paraula “bar”, i que una mica més enrere deia que “encara recordo els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels grisos. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Ara amb els anys penso que alguns d’ells havien nascut per fer aquesta feia, però no sabien ni que pegaven. Rebien ordres i prou!”
—Un dia, quan tenia 28 anys, vam anar la meva dona i jo a un metge que tenia la consulta davant mateix de la porta principal de la presó Model. A la vorera hi havia mossèn Xirinacs. Qui no el recorda, oi? Estava assegut a terra junt amb els Captaires de la Pau, i molta gent dreta al seu voltant. Nosaltres hi vam ser una bona estona, fins que vam entrar en un bar allà mateix, a sota de la consulta, que era en un pis. Al cap de poc, de sobte ens comencen a empènyer cap al fons del bar. Era estret i llarg. Eren les persones que estaven dempeus, a fora, al costat d’en Xirinacs. La policia era a la porta, i cridaven: “Vayan saliendo!”
images
Des del fons se sentien els renecs, els plors, els xiscles, i els cops de porra dels “grisos”. Igual que en aquella manifestació. Pegaven amb fúria sense mirar a qui ni com, ni on. Uns quants a cada banda de la porta, i a la vorera les camionetes on feien pujar la gent que treien del bar a cops. Quan en faltaven sis, set o vuit, no ho sé, només uns quants perquè ens toqués a nosaltres, van parar. La meva dona i jo no ens deixàvem de les mans, però no parlàvem. Quan vam sortir encara hi havia gent a terra, ferits, i els atenien els Captaires.
—Ens vam sentir malament, no era just que tots acabessin d’aquella manera i nosaltres no. Tampoc no era just el que van fer els “grisos”, ningú no havia fet res de mal. Res!
—Les coses eren així, Josep —va dir el més gran d’edat.
—Anna, què et sembla, vols que parem?
—Sí, com de costum, que cada un miri el que vulgui de la biblioteca, i després ja marxem.
—Josep, va dir en Roger, voldria recordar-te que a vegades miro al bloc el que vas fer per mi. Saps molt bé el que m’agrada. I m’agrada molt l’Astronomia.
—Ja ho sé, Roger, i t’he d’agrair molt que m’ho facis saber. A mi també m’agrada saber les coses que més us fan goig, a tots.
—Caram, quin joc de paraules repetides, oi?
—Ja veus que aquest estiu passat vaig posar en el bloc una cosa de cadascun de vosaltres. Matemàtiques per al Jordi, literatura per al Joan Anton, poesies per a la Carme i la Mercè, Ignasi, Pere Casaldàliga, i així a tothom.
—Vinga, Roger, que ja tens els companys a la porta.   
 —Cuida’t molt, Josep, que també sé que no et trobes massa fi.
—Igualment, Roger.
—Fins a la setmana que ve.
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/aNGDgP9pSB8" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. 
Moltes gràcies.


Comentaris