divendres, 3 de març de 2017

El temps de les cireres. l’Eixample. Barcelona

sitges-barcelona
                                                                      Sitges
Hi ha coses en aquest llibre que m’agraden força, una d’elles és haver posat uns dibuixos de coses representatives, com ara Sitges, i el vestíbul d’una casa de l’Eixample, on viuen gran part de la família de la Natàlia. Vaig dir (encara que poca estona) que a la Barcelona moderna va néixer l’Eixample, ideada per l’enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà.
eixample2014
El districte és fruit d’un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles a mitjan segle XIX.
La millor expressió creativa d’aquest moment és l’estil arquitectònic modernista que impregna el districte, amb una acumulació d’edificis de gran valor patrimonial que, sota el regnat de la Sagrada Família, el converteixen en un conjunt sense parió a Europa. Amb el seu pla urbanístic, Cerdà va dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferencien uns barris dels altres i els serveis públics es reparteixen uniformement per tots els racons.
Una ciutat per viure-hi, que evita l’amuntegament de cases tradicional de la veïna Ciutat Vella. (ara un barri).
Ho voldria complementar amb una cosa en què normalment ni ens fixem. Són les rajoles o panots que trobarem per tots els carrers. N’hi ha de moltes formes i moltes èpoques, però només en deixaré una.
dsc_2084
dsc_2074-1
Aquest primer model és un panot (rajola) hexagonal que està col·locat a tota la llargada del passeig de Gràcia. L’arquitecte Antoni Gaudí les va dissenyar el 1904 per pavimentar la Casa Batlló, encara que es van utilitzar finalment a la Casa Milà. Anys més tard es van recuperar per pavimentar totes les voreres de l’esmentat passeig. Han de ser set les rajoles col·locades perquè se’ns mostri el dibuix complet i així poder observar la geometria, la simbologia i l’estreta relació que l’arquitecte tenia amb la naturalesa. És una icona de la ciutat i serveix d’imatge per a multitud de records, clauers, arracades, anells, imants…
                                                29_image_0018
                                                                                Casa Elena Castellano

—Mercè, totes aquestes poesies que m’ensenyes les has fet ara perquè és Sant Valentí, o ja les tenies? — Són d’ara, és.clar.
—Fem una cosa, li direm a l’Anna que ens en reciti alguna, vols? I si després tenim temps, jo copiaré la que tu vulguis, i la posarem al bloc, d’acord?
—Ara tu, Roger. Penso que preguntaràs si vaig mirar si trobava el nom d’aquestes cinc estrelles tan grans com el nostre Sol. Sí, ho vaig fer, però no vaig saber-ho trobar. Per començar suposo que són d’una altra galàxia que no és la nostra, és clar. Jo només conec la d’Andròmeda i la del Triangle, i després el Pegàs, en castellà Pegaso, oi? Però això no és una galàxia, és una constel·lació. Ja sabeu que jo no hi entenc gens ni mica. Sí que ho vaig mirar, però no vaig trobar res. Si voleu tots dos, jo tindré preparat algun llibre i ens ho mirem, d’acord?

—Bé, què us sembla la novel·la? Havia pensat de començar a llegir, no pel capítol on vam acabar, sinó una mica abans, més que res perquè hi ha molts personatges i passen moltes coses entre ells. A més ens trobem a partir d’ara que la Natàlia tindrà molts problemes, i alguns d’ells els haurem de comentar bastant, si voleu…
—Ja sabeu que la primera part de la novel·la ens explica els costums de la família. Així, ens endinsem al pis de l’Eixample de la tia Patrícia. La protagonista té la seva primera gran decepció en veure com viu aquest personatge i com han canviat la casa i el jardí: «La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de la llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. I el llimoner, féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. —I el llimoner? —Repetí—, què ha passat tieta, això no ho veig igual!». La tia Patrícia es va vendre el jardí perquè tenia prou feina tenia amb el pis i, a més, el jardí li portava mals records.
—Els espais de l’Eixample depenen del nivell econòmic de la família. Així, no és el mateix el pis de la Patrícia que el de Joan Miralpeix, germà de la protagonista: «No et pensis, va afegir, que aquí vivim al dia. Hem canviat molt. No trobaràs cap diferència amb Anglaterra». La Natàlia ha tornat a Barcelona perquè la trobava a faltar, però es decep de veure com ha canviat. «Barcelona era un immens cadàver esventrat», conclou. […]
El migdia que la Natàlia va tornar a casa després d’haver estat al calabós de comissaria, el seu pare no li va dir res. Van dinar en silenci. […]
Ja feia temps que ella i el pare no parlaven gaire. Ell era un home tancat, i ella no se sentia a gust a casa seva […]
El pare de la Natàlia, bojament enamorat de la seva dona, i que havia renunciat als seus ideals per adaptar-se al nou règim, però encara li quedava un sentiment catalanista […] S’emocionava quan a casa sentia “La Santa Espina”[…]

La Natàlia tenia les cames obertes […]
Va entrar el ginecòleg, es va posar un dit de goma, el va untar amb una crema i va començar a regirar el dintre de la Natàlia […] —Sí, estàs de 3 mesos […]
—Bé, aquí se’ns presenta un tema que pot ser que no coincidim, però no passa res, per això mateix anirà bé si en parlem.
—La Natàlia està embarassada de 3 mesos, i vol avortar, però legalment no ho pot fer. En aquell temps ni l’Església ni la dictadura ho permetien. Hi esteu d’acord?
—Uns dieu que si i altres que no. El motiu és l’Església, oi? Perquè al cap dels anys hi va haver un govern que, en una Llei Orgànica, aprovada el 5 de juliol de 1985, despenalitzà l’avortament induït en tres supòsits. Mireu aquí:
—L’Església no ho vol, però no creieu que és la dona qui ha de decidir, i no el Papa?
—Bé, ens ho pensem en un altre moment. La pregunta queda a l’aire…
—Què feien les dones quan volien avortar? Els metges no podien fer-hi res..
—Hi havia unes dones que s’hi dedicaven, però sense cap mena de garanties sanitàries, i moltes dones ho passaven molt malament, i algunes d’elles morien; i si tenien diners, anaven a avortar fora d’Espanya.
[…] «Havia d’escriure en una llengua que no era la seva. “Querida Judit, ya les queda poco a los rojos”, li deia».
[…] «Calia adaptar-se als vencedors. Parlar com ells volien, vestir-se com ells volien, tancar-se a casa […] Saludar com ells deien, rebutjar la llengua pròpia, anar a l’església, cremar els llibres» […]
Aquesta és una divulgació amb finalitats únicament educatives i no es pretén cap infracció dels drets d’autor, ni de cap institució. Sempre procuro donar la referència editorial, i espero que s’entendrà que ho faig des de l’admiració i amb ànim de recomanar–no amb cap ànim de lucre, òbviament, ni amb intenció de perjudicar els drets de ningú, tot el contrari-.
Si en algun cas es detecta en aquest post conflicte de copyright o de qualsevol altre tipus, agrairé que m’ho facin saber i el suprimiria immediatament. Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Mecanoscrit del segon origen. Versió de Núria Martí Constans

    MANUEL DE PEDROLO                           MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN                                       Versió de Núria Mart...